Ministres de CiU a Madrid

No ha hagut de passar ni una setmana des de l'atemptat d'ETA a Madrid perquè els dirigents de CiU ja s’ofereixin al PP. Encara falta molt temps per a les eleccions espanyoles, però és evident que el trencament de l'alto el foc per part d’ETA amb un gravíssim atemptat doblement mortal debilita molt les possibilitats dels socialistes espanyols d’assolir una majoria absoluta al Congrés, ja que ZP volia tractar el procés de pau com un element clau per superar el desgast del doble fracàs estatutari a Madrid i Catalunya. Davant aquesta situació, CiU mira a banda i banda sense complexos i, com diu Josep Antoni Duran Lleida, ho fa sense notaris. CiU ens mostra clarament que no tindria cap inconvenient a formar part d’un govern del PP i comença a preparar la seva pista d’aterratge. No sabem si el paper de CiU dins aquest govern seria el de promoure polítiques conservadores i fer-nos colar el PP de forma més amable (com va fer el quadrienni 1996-2000, que va obrir les portes a la majoria absoluta d’Aznar), o es preocuparia d’altres qüestions. Però més enllà d’aquesta anàlisi concreta, la pregunta que ens hem de fer és per què CiU va expressant, dia sí dia també, la seva voluntat d’entrar en un govern d’Espanya. Fins i tot, els sobiranistes ocasionals encapçalats per Felip Puig –o les mateixes joventuts– sembla que xalen amb la idea d’ocupar poltrones ministerials. I això passa per dues raons:a) Per la intrínseca vocació espanyola de CiU i el seu imaginari polític, malgrat la façana simbòlica que ha anat bastint durant el pujolisme, a diferència de la claredat ideològica d’Esquerra, que no necessita deambular al voltant de les concentracions de poder per subsistir a nivell d’ideari polític. b) La necessitat davant els diferents sectors econòmics i empresarials de palesar que CiU és sinònim d’influència i poder, és a dir, favors. I això no és viable si s'és a l’oposició a Catalunya i si es tenen poques possibilitats d’assolir l’alcaldia d’alguna de les grans ciutats catalanes a final de maig. Per això, només queda el govern espanyol.En aquest sentit, tant Artur Mas com l’esmentat Duran Lleida no s’han cansat de dir per activa i per passiva que poden i volen tenir ministeris. Estan convençuts que CiU necessita, com l’aire que respira, ser al costat del poder; fet que no significa governar. I tot plegat s’accentua quan no hi pesa el vessant ideològic. I més encara quan CiU ja ha vist que l’escenari de fa tres anys no es tornarà a produir, perquè no hi haurà un tema tan complicat de gestionar per un govern de coalició com va ser l’Estatut. (Per cert, en aquesta qüestió CiU –a diferència d'Esquerra– va especular partidísticament fins a trair tota esperança d’un horitzó nacional ambiciós; i ara en comencen a patir les conseqüències: finançament per al 2009 i invasió competencial del decret educatiu). I aquí rau la diferència: Esquerra no s’ha plantejat mai entrar en un govern de l’Estat espanyol. Aquest diferència de fons no és gratuïta ni casual. És una diferència que demostra què vol i a què aspira cada partit: mentre uns basteixen un cos ideològic, altres només aspiren a festejar amb el poder. I que quedi clar que no és el mateix tenir vocació de governar i de servir a la ciutadania –com és el cas d'Esquerra– que cobejar el poder únicament per a ostentar-lo.